Titànic, Aniversari, 2012, Adelantament

El president Zapatero acaba de comparar a Espanya com si fos un gran transatlàntic que encara navega a la perfecció, i ho ha dit aquest any del 99 aniversari del Titànic. Però això es pot interpretar de varies maneres: prepotència del Govern Zapatero creient-se indestructible que és compara altivament com el mateix Titànic “insubmergible”, broma de moltíssim mal gust amb un estil d’humor negre referent a una Espanya propera a ser intervinguda (naufragi econòmic), etc. i seguint tot el que vulguem imaginar.  De totes maneres, ens cal esperar encara un any fins el dia del 100 aniversari del Titànic, concretament el dia 14 d’abril de l’any 2012, i ja veurem si s’han complert les prediccions optimistes o les pessimistes i si realment Espanya ha aconseguit surar sense enfonsar-se. 

Per cercar informació sobre l'enfonsament del Titànic, després de remenar molt de temps a Internet he arribat a la conclusió que la millor web fiable és la mateixa Wikipedia on posa "Hundimiento del Titànic", és un article que l'aniràn completant així que vagin sortint nous descubriments. Parlant del vaixell Titànic, es va enfonsar a causa d’una cadena d’infortunis en que la major part eren fallades de seguretat del personal tècnic de tal manera que, si només una sola de les nombroses fallades no s’hagués esdevingut s’hauria pogut salvat tot el passatge sense causar cap víctima.  Passo a enumerar tan sols algunes de les principals fallades que m’he pogut documentar fins al moment. 

• 1ª- els reblons de les planxes del casc en la part de la proa estribord part sota la línia de flotació on va impactar l’iceberg eren de ferro forjat en lloc de ser d’acer i van saltar els reblons obrint-se les planxes amb l’impacte; 
• 2ª- el vaixell navegava a massa velocitat en el moment de l’impacte tenint en compte que era de nit, feia mar calmada, els icebergs no  podien ser visibles amb l’espuma de l’aigua xocant; 
• 3ª- els sentinelles que vigilaven no tenien prismàtics, els havien quedat tancats a un armari d’on havien perdut la clau; 
• 4ª- els compartiments estancs no arribaven fins a l’altura de coberta de tal manera que desprès d’omplir-se un compartiment el vaixell s’anava enfonsant i saltava l’aigua per sobre la mampara cap a següent compartiment, només arribaven les mampares estanques fins a la línia de flotació, i el motiu era per tenir més espai lliure on muntar la famosa escala de luxe i altres instal·lacions per la primera classe; 
• 5ª- el vaixell no disposava de barcasses salvavides per tots els passatgers; 
• 6ª- van arribar varis telegrames avisant de l’existència d’icebergs i algun dels telegrames urgents no va caure en el moment oportú a mans del Capità; 
• 7ª- el telegrafista del Titànic és va emprenyar amb el telegrafista del vaixell que tenia més a prop i li va fer tallar la comunicació perquè li molestava el fort soroll, i desprès quan es va presentar perill d’un iceberg el mateix vaixell de més a prop no va avisar al Titànic degut a que tenia suspesa la línia telegràfica per voluntat del mateix telegrafista del Titànic; 
• 8ª- quan es va donar l’alarma de l’iceberg van invertir els motors cap enrera per frenar i desprès van girar el vaixell cap a babord, però per manca del xorro de pressió d’aigua de les hèlixs contra el timó l’efecte de la girada va ser molt menor que en condicions normals de funcionament de les hèlixs, ja que el timó direcciona bona part del xorro de les hèlixs ajudant així al gir mes ràpid del vaixell; 
• 9ª- en el moment d’evacuar als passatgers no s’havia fet un assaig previ de simulacre degut a que no era preceptiu encara segons la normativa vigent i va resultar tot de manera molt desordenada.  

Estic segur que encara podríem continuar posant fallades fins arribar a les 20 o mes però, de moment només he anomenat aquestes 9.


En quant a la frase blasfema que sempre s'ha dit que anava pintada en alguna part del seu casc, i que deia "ni Deu el pot enfonsar", no he pogut trobar per Internet cap informació verificable al respecte,  però hem de tenir en compte que amb tants metres quadrats de planxa d'acer de que estava compost el Titànic i devia haver escrites tota mena de frases obscenes i blasfemes com també les trobem a dojo per les parets de les ciutats, el que si segurament no era, una frase blasfema "oficial" dels constructors del vaixell. També el qualificatiu de "l'insumergible" era molt emprat generalment per a tots els grans vaixells, no solament per al Titànic, ademés tampoc era aquest el vaixell mes gran del moment, tenia un altre germà bessò, L'Olympic. 

Però un detall tècnic em te intrigat del Titànic, i és el perquè és va partir en dos el vaixell abans d’enfonsar-se.  Diuen que quan és va enfonsar per la proa la part de popa va quedar penjada a l’aire i pel seu propi pes es va trencar, però no ho acabo de veure clar a no ser que s’hagués trencat degut a les explosions de les calderes de vapor. Realment quan entra aigua de forma sobtada en una caldera de vapor l’aigua queda vaporitzada a l'instant produint una forta explosió. Podria ser aquesta la causa vertadera de la partició del Titànic en dos trossos al enfonsar-se, i com a cosa curiosa en la Wikipedia aquest detall de la partició a causa de l’explosió de les calderes no hi figura com a probabilitat.  He posat una nota en la Wikipedia en la pàgina de discussió que espero no la suprimeixin, firmada al final amb Silveri Garrell i que parla de les calderes explotant.  De totes maneres, un grandiós vaixell si el suspenem per la meitat deixant-lo amb “el cul a l’aire” com si diguéssim, amb la part de la meitat enrera penjat a gravetat, costa molt de creure que és pugui trencar amb el seu propi pes, ja no seria un vaixell capaç de suportar unes fortes onades de mar esvalotada. Un vaixell ha de tenir l’estructura per mantenir-se sencer fins i tot per volar damunt les aigües sense cap suport de base. Esperem que d’aquí a un any que encara manca per l’aniversari puguin sortir altres investigacions que aclareixin quelcom mes del trencament i de l’enfonsament del Titànic. 

Sant Jordi, El Cavaller Jordi

El dia de Sant Jordi és la gran festa major de Catalunya, molt més que l’altre dia onze de setembre, i en part es degut a que la primera diada es un acte festiu impregnat de religiositat que li dóna una aurèola miraclera-mítica-màgica que resulta molt consoladora dintre les penalitats que mai ens manquen a tothom. La segona diada del 11-S que anomeno més aviat és la celebració d’una derrota, i referent al 11 de setembre no porta religiositat a menys que algú sigui tant perspicaç d’endevinar-hi mirant amb una lupa que la senyera d’en Casanova no era pas la quatri-barrada sinó que era el pendó de Santa Eulàlia.   

El dia de Sant Jordi es una gran festa de multituds emplenant els carrers principals de les ciutats al tractar-se de la venda de llibres i roses, especialment de llibres en català que significa també una gran moguda dels polítics de torn junt amb tot el poble de Catalunya a favor de la reivindicació de la nostra llengua.   

Però cal anar alerta, en els temps actuals les forces laïcistes sempre estan empenyent pels quatre costats mirant de treure si poden el qualificatiu de “sant” del nostre patró i ficar-li al seu lloc el de “cavaller”.  Ja ha passat a Barcelona amb la Festa De Santa Eulàlia que li han posat Dia De la Laia, i amb la festa de la Verge De La Mercè que li diuen a seques La Mercè, apart d’alguna representació tirant a blasfema d’alguna empresa de cerveses que es va atrevir a presentar en un cartell a una Mercè amb mini-faldilla.

Cercant el personatge Sant Jordi a la Wiquipedia en català trobem una biografia d’un Sant Jordi que el van martiritzar posant-lo  a una roda d’espases. No he trobat per Internet aquesta imatge de la roda d’espases però a ben segur devia ser un sistema de maquina per anar tallant a bocins a la persona fins que moria, realment terrible. 

La imatge mítica llegendària del Cavaller Sant Jordi travessant amb la llança el drac en realitat no és considera provada del tot i segueix sent una llegenda. Per més senyes els “dracs” no els podem entendre que fossin tant enemics de la població humana que se’ls tingués que combatre tant cruelment fins matar-los i exterminar-los a la manera del Cavaller Sant Jordi.  Si en el nostre temps descobríssim algun drac,  els ecologistes i la Societat Protectora posarien el crit al cel per la conservació de l’animal abans que assassinar-lo.  


Alguns pensadors científics creacionistes han arribat a la conclusió que les llegendes dels “dracs” eren referides als dinosaures que encara existien i que van sobreviure al Diluvi, i en alguns passatges de La Bíblia se'n parla. En aquells temps antics encara no existia el mot dinosaure i feien servir el de drac més comunment amb castellà "dragón".  Desprès si fem coincidir dracs amb dinosaures ja ens fiquem dintre d’allò anomenat políticament-incorrecte que resulta molt “perillós” degut a que ens enfrontem contra la gran majoria de l’opinió publica i els científics oficials que ens volen fem empassar que els dinosaures es van extingir fa 60 milions d’anys, i com que formen el grup compacte majoritari aquests científics oficials son el bunker poderós económic-ideologic contra el qual és dolorós estevallar-s'hi.

Aquest any tal com hem pogut comprovar per la televisió, en la diada de Sant Jordi, a La Generalitat el Cardenal de Barcelona a celebrat una cerimonia religiosa a la capella de Palau i sense l'Eucaristia per coincidir la Diada en el Dissabte Sant.  Com a cosa curiosa la celebració de la missa en el Palau s’ha aguantat molt ferma com una tradició indestructible fins avui a pesar dels inquilins anteriors del Tripartit i companyia. Però en altres diades el President no assistia a la missa i per exemple d’en Maragall diuen que per donar testimoni socialista quan ell era president s’abstenia de la missa el dia de Sant Jordi.  


De totes maneres,  potser no cal que ens amoïnem i podem estar tranquils en quant al qualificatiu de “sant” del personatge Sant Jordi que, encara aguantarà moltes tempestes d’incredulitat i de socialisme ferotge que és puguin esdevenir en el futur, mentre a Palau se segueixi celebrant la missa en la capella.

Terra De Passions

Estem a Quaresma i en la nostra terra de Catalunya proliferen les representacions de la Passió com si fossin bolets al llarc i ample de la nostra geografia, les trobem a tot arreu fins potser dintre de poc en la mateixa sopa. Ja vaig participar personalment fa molts anys en la representació de la Passió de Verges, denominada La Processó De Verges, i resulta que en les dades actuals en que escric aquest artícle el que fa de director de l’escenografia és el mateix Lluís Llach, cantautor famós i fill del mateix poble de Verges.  Com a cosa interessant, en Lluís Llach ha muntat una fundació que porta el seu nom i que és dedica a sufragar embarcacions per a la pesca a certa regió dels pobrets habitants de l’Àfrica.

Les representacions de La Passió teatrals atrauen moltissima gent i es el gran contrast que existeix avui en que som més aviat pocs els que anem setmanalment a Missa i en canvi els teatres on és representa La Passió De Crist s’omplen de gom a gom. 

En cada poble on és representen les passions aquesta feina de fer cadascú el paper d'actor del personatge que li pertoca es una responsabilitat col·lectiva que fa molta unió entre els vilatans del municipi respectiu, i a la llarga es una tradició aquesta de La Passió que dóna molta germanor entre els veïns, i edemes permet un allau de visitants que deixen alguns beneficis a les botigues.  

Com a cosa curiosa m’he trobat mentre participava assajant en la Passió de Verges que el mateix actor que feia el paper de Jesucrist, tot assajant a les ordres del director, entre les situacions de nervis, de tan en tan deixava anar algun renec contra Deu i es veia que per molt bon intèrpret del personatge Jesucrist, en el fons no era pas practicant habitual d'Església, però no per la manca de Fe en l’Església deixava d'encarnar-se en el Jesús de manera magistral, sempre el recordaré que feia emocionar al públic sobretot en la tercera caiguda anant cap al calvari. Quan acabava de caure al terra amb la creu damunt d’ell i després l'ajudaven a aixecar-se donant-li altre vegada la creu, ell l'acariciava amb les mans i deia quelcom així:  “¡¡¡...oh tu, creu estimada, 33 anys fa que he nescut per poder-te abraçar,  sempre he esperat que arribés el dia de tenir-te als meus braços, creu meva, estimada esposa...!!.  (realment per plorar d'emoció).

Al poble de Verges, no s’anomena “fer de Jesucrist” a qui fa el Personatge principal, sinó que s’anomena “fer de Deu”, o sigui que el repartiment dels actors s’anomena: El que fa de Deu i els que fan d'apòstols.

Es un fenomen que sembla va en augment per totes les poblacions això de La Passió i quasi no s’entén perquè cada vegada manquen més sacerdots catòlics i disminueix la participació a l’Església i per altra banda veiem com gran part de pobles s’animen a muntar la seva Passió, i també caldria parlar dels pessebres vivents en temps de Nadal que també creixen. 


En algunes reflexions meves he constatat que el fenomen pot ser degut a que dintre de l’Església manca la “teatralitat” i per això el poble es busca com a sortida natural la teatralitat en la representació de La Passió.  Potser la manca de teatralitat es deguda a la manca de gestos, com per exemple en les pregaries dels musulmans tots s'agenollen donant un panorama en certa manera molt liturgic i espectacular i en aquest detall ens avantatjan a nosaltres els católics. 


La teatralitat dintre l’Església també la podríem considerar en els sermons espectaculars que es feien abans quan venien certs missioners o pares famosos que omplien els temples de gent volent-los escoltar. Però en els temps antics els predicadors per força tenien que ser teatrals amb gestos i moviments ja que no existien els micròfons i els altaveus d’ara, en aquells temps els predicadors és teníem que expressar amb gestos perquè els de les ultimes files els poguessin entendre.  Ara amb els mitjans tècnics de la veu amplificada ja no cal que els predicadors cridin a tota veu i suant a càntirs fent les seves homilies, ara és poden posar immòbils davant el micròfon i poden parlar sense estridències, ara ja no cal que facin gestos espectaculars amb el cos, els braços i les mans. També podem considerar que ens manca avui en l'Església referent a la teatralitat plàstica, els moviments d'adoració durant la Consagració, les genuflexions, i els alçaments de braços dels fidels en el moment de resar el Parenostre. 

Resulta que a França han tret una llei que prohibeix fer pregaries religioses als carrers, no se com acabarà tot, em penso que si posen aquesta llei a Espanya pot afectar a les processons de Setmana Santa, potser amb l’avenç del Laïcisme els catòlics ens haurem de tancar a les sagristies.  

Santa Pasqua a tothom.

Teatre Blasfèm Amb Els Nostres Impostos.

El títol es encertat perquè el Teatre Català reb subvencions de La Generalitat i els diners son dels impostos que graven les nostres butxaques.

Estem en un moment que proliferen els espectacles blasfems especialment contra la Religió Católica.  Per altra part alguns periodistes que s’autoproclamen creients sembla que ens vulguin fer demanar perdó per ser nosaltres els catòlics, o millor dit, els socis d’ E-CRISTIANS,  molt guerrers i querelladors en contra d’aquests espectacles blasfems.  Per altra banda aquests mateixos periodistes ens animen a ser ben guerrers quan s’ha de defensar el nacionalisme català de tal manera que, fan referència freqüent al document redactat pels bisbes catalans Arrels Cristianes De Catalunya, que es un document de l’avantguarda cavalleresca enfront de l'Imperi Espanyol defensant el Nacionalisme Català. Doble vara de mesurar com podem veure: Catolicisme contra govern de Madrid SI, Catolicisme contra espectacles blasfems NO.  Quan s’ha de defensar la moral matrimonial, la del sexe en poques paraules, aquests mateixos periodistes amaguen el cap sota l’ala fent l’estruç o millor dit: fan silenci de qui calla atorga.

Va sortir un article d’en Quim Montzó posant als socis d’E-cristians a la picota de la ridiculesa dient que la suposada immoralitat de l'obra Gang Bang era ben poca cosa comparada amb la immoralitat d’uns determinats versets de La Bíblia, concretament en el Llibre Dels Jutges del 19:14 fins al 19: 28. En aquests versets és dóna una escena que es repetitiva de la mateixa escena de quan els àngels van de visita a la casa de Lot en el passatge bíblic poc abans de ser engolida pel foc Sodoma. En aquest cas de l’escena del Llibre Dels Jutges no se’ls ofereix la filla del propietari de la casa a la turba sinó que se’ls regala la concubina perquè la turba d’homes assedegats de sexe homosexual puguin abusar d’ella en lloc de fer-ho amb els altres hostes acollits a la casa. Després resulta que la concubina regalada com objecte de plaer queda tan atrotinada d’haver copulat amb tants homes que al final mor, i en realitat es un cas estrany ja que les dones (tinc entès) en la pràctica del sexe no tenen desgast, som nosaltres els homes els que podem morir per l’excés de còpula. Però posats a treure escenes de sexe en La Bíblia, el passatge de Lot a dintre la cova amb les seves filles, i les seves filles engendrant criatures amb el seu pare, no te comparança en quant a sexe prohibit que es pugui trobar en les pagines bíbliques, es l’escena més picant i prohibitiva de tota La Bíblia, i trobo en manca que en Quim Monzó no l’hagi mencionat.  Qualsevol que hagi llegit només els lloms de la Bíblia ja coneix de sobres l’escena de la sortida de Sodoma de Lot posat al llit amb les seves dues filles, els cristians no som ximples, el que passa es que aquest passatge no resulta exemplar per ser predicat a la trona, com tampoc els versets bíblics que manen exterminar a dones i criatures de les ciutats conquerides.  

Hem de tenir en compte que en el principi del mon els fills d’Adam i Eva van procrear entre ells mateixos, germans amb germanes, la consanguinitat encara no donava problemes a la descendència, l’espècie humana era nova com un regal recent sortit de la capsa, el codi genètic i els cromosomes de l’herència biològica encara no s’havien degenerat. Per tant, no es gens estrany que el patriarca Lot hagués procreat amb les seves filles, en aquell temps no era vist com un pecat greu, encara no existien els Manaments escrits en pedra que prohibien l’adulteri (sexe ilegítim), no és coneixien casos de malalties a causa de la consanguinitat, molts infants amb defectes físics ja morien al poc de nèixer, la naturalesa per si mateixa seleccionava els més forts.   Es comença a parlar de prohibició del sexe entre parentela molts segles més tard, fins el temps de L'Èxode quan Moisès redacta les lleis per governar al poble pelegrí pel desert, allí quan es diu: no descubriràs la nuesa del teu pare, de la teva germana, i etc.

Com a pagines web trobem també a la Xarxa algunes de no católiques que en materia del sexe son ben correctament bíbliques, tenim la famosa pagina de l'Ureña. 

Com sempre els articulistes no gaire o gens cristians ens cataloguen d’ignorants a nosaltres creients, i més aviat son ells que no saben en que s’empatollen. Amb l’Església heu topat Monzó i Companyia.